Quan arriba el punt que fa tant de temps que no escrius al teu blog se'n pot dir que en treus la pols? O ja treus les teranyines i les aranyes de dret?
La qüestió és que la poca pols que se li tregui avui s'hi tornarà a afegir per falta de temps o per falta de ganes de dedicar-li un temps.
Després d'un estiu de viatges amunt i avall continua un curs amunt i avall, també "viatjant" però d'una altra maner... Anant a treballar, a on? A Masquefa. El trajecte sembla com un petit viatge. Qui no va d'excursió de cap de setmana i agafa el cotxe una horeta o dues per arribar-se algun lloc i, al vespre arriba i diu: "estic cansat i mira que tampoc hem fet gaire res d'especial". Doncs és el que em passa a mi cada dia. Em llevo relativament d'hora per posar-me a treballar relativament tard. Em passo una hora i quart a dintre el cotxe, si no és que algú se l'ha pinyat i me n'hi tiro un parel d'hores. Arribo a l'escola per començar una jornada laboral (representa que comença però jo ja porto un parell d'hores fora de casa). Finalment s'inicia el que és una jornada laboral relativament curta (de 9 a 5, parant mitja hora o tres quarts per dinar), de fet tampoc tinc dret a queixar-me, no? Sóc mestra, tinc dos mesos de vacances a l'estiu, plego a les 5, m'hi poso tard... bla, bla, bla....
Al cap de 10 hores (tot i tenir una jornada laboral relativament curta) tornem a iniciar el viatge cap a casa (amb una mica de sort intentem sortir una mica puntuals, per veure si amb una mica de sort no trobem cap carril tallat, obres, embús, accident, caravana... Finalment al cap d'una hora i quart/mitja/tres quarts (en algunes ocasions poden arribar a ser també dues hores) arribes al punt des d'on has sortit al matí (les 07.15) i resulta que són les 18.30. Per tant, el que venia a ser una jornada laboral relativament curta se t'ha convertit en una jornada laboral relativament feixuga, cansada, repetitiva... d'unes 11 hores i 15 minuts.
Llavors de tenir la sort de tenir dos mesos de vacances, fer de "9 a 13 i de 15 a 17" sense contar-hi es clar, les exclusives del migdia, arribar a casa i posar-te a preparar alguna cosa pels teus nens/es, anar a comprar alguna cosa que et falta per fer aquella activitat, retallar algun material (que l'endemà plastificaràs per tornar-lo a retallar), buscar aquella cançó o aquella activitat que t'aniria bé per internet, fer informes, etc. i és que encara tenim la barra de queixar-nos!
Perquè és clar, també tens una família, uns amics, una parella, encàrrecs per fer, que necessiten el seu temps. Tens dies, moments, estats d'ànim, somnis, il·lusions per realitzar com tothom.
Però dins el desacord i l'ho indignada que estic perquè m'ha tocat treballar lluny de casa sóc una persona afortunada, tinc feina, salut, família, amics/gues, menjar, roba, una casa amb sostre i calefacció, què més puc demanar¿?
dilluns, 15 de febrer del 2010
dissabte, 4 de juliol del 2009
R E M E M B E R
R E M E M B E R, amb majúscules i amb totes les lletres, va ser el remember més extens, intens, variat, sonat, emocionant, animat, somrient, boig, romàntic... que vaig viure ahir.
Cançó rera cançó ens portava a noves cançons, noves troballes, noves històries, nous pensaments (llocs, persones, situacions, moments, etapes...)i al mateix temps un nou remember.
Podria intentar dir algunes de les cançons que van tornar a picar a la porta dels meus pensaments, que van despertar racons adormits de la meva memòria. Però no ho faré. Em quedo en el record i continuant pensant noves/velles cançons per afegir al remember.
Però em queda aquell turquesa de la mar, que em brindava la màgia dels teus ulls, era tret d'una donzella medieval, rere ell sempre hi ets tu....
Cançó rera cançó ens portava a noves cançons, noves troballes, noves històries, nous pensaments (llocs, persones, situacions, moments, etapes...)i al mateix temps un nou remember.
Podria intentar dir algunes de les cançons que van tornar a picar a la porta dels meus pensaments, que van despertar racons adormits de la meva memòria. Però no ho faré. Em quedo en el record i continuant pensant noves/velles cançons per afegir al remember.
Però em queda aquell turquesa de la mar, que em brindava la màgia dels teus ulls, era tret d'una donzella medieval, rere ell sempre hi ets tu....
divendres, 26 de juny del 2009
Tristesa....
Tristesa, trist/a, tristor, tristot/a....
Aquell sentiment que ens acapara i que sembla que no ens vulgui deixar. Un sentiment inevitable per tota persona amb sentiments. Però un sentiment que per sort, penso, que no s'encomana.
Alegria, alegre/a, alegrat, alegradot/a... animat....
Aquell sentiment que, penso, s'encomana. Per sort quan uns estan tristos els altres estan alegres, si més no quan veus a algú trist intentes mostrar-te alegre i transmetre-li. Li busques al cantó positiu al seu problema per tal d'alleugir la tristor, intentes encomanar-li el que s'encomana i desenganxar-li aquell sentiment tan desagradable que en tant en tant ens vol capturar.
Aquell sentiment que ens acapara i que sembla que no ens vulgui deixar. Un sentiment inevitable per tota persona amb sentiments. Però un sentiment que per sort, penso, que no s'encomana.
Alegria, alegre/a, alegrat, alegradot/a... animat....
Aquell sentiment que, penso, s'encomana. Per sort quan uns estan tristos els altres estan alegres, si més no quan veus a algú trist intentes mostrar-te alegre i transmetre-li. Li busques al cantó positiu al seu problema per tal d'alleugir la tristor, intentes encomanar-li el que s'encomana i desenganxar-li aquell sentiment tan desagradable que en tant en tant ens vol capturar.
dilluns, 15 de juny del 2009
Retrobament
Ahir, enmig d'una conversa (no em demanis com hi vam anar a petar), parlàvem de "El canto del loco", un grup que vaig descobrir quan tenia 15 anys? El vaig descobrir amb la cançó "A contracorriente" i el vaig anar seguint uns quants CD's fins que en l'actualitat sols en conec alguna cançó de cada CD que treuen.
Al matí, un cop dins al cotxe i apunt d'anar a la feina m'he recordat de la conversa i m'he posat a remenar les meves capses de CD's... en busca d'un tresor perdut... un CD del Canto del Loco i n'he trobat un. He anat a la feina tot escoltant-lo, he tornat a casa igual i, quan tornava altra cop cap a la feina ha sonat aquella cançó que tant havia escoltat i que tant escoltaré aquests dies (o això és el que em sembla)...
Y si el miedo
Si sientes miedo, miedo a confiar, si no entregas nunca llegaràs,
tanto miedo se apoderarà, de tu cuerpo y te encerraràs,
Y si el miedo, me coge y me mata,
Y si el miedo, me arrastra hasta el sitio que no quiero estar,
Y si el miedo, me engancha, solo te pido que nunca me dejes de hablar,
Y si el miedo, me gana este pulso,
Y si el miedo, me invita a mi solo a jugar,
Y si el miedo, me pide mi cuerpo le doy la espalda y le digo, no quiero jugar, no quiero jugar, ya no quiero jugar, no quiero jugaaaaaaaaar!!
Si sientes miedo, miedo a ser real, a enfrentar-te a la realidad, mucho miedo és un mal final, de tu vida de tu liberta,
Y si el miedo me gana este pulso, y si el miedo...........
Al matí, un cop dins al cotxe i apunt d'anar a la feina m'he recordat de la conversa i m'he posat a remenar les meves capses de CD's... en busca d'un tresor perdut... un CD del Canto del Loco i n'he trobat un. He anat a la feina tot escoltant-lo, he tornat a casa igual i, quan tornava altra cop cap a la feina ha sonat aquella cançó que tant havia escoltat i que tant escoltaré aquests dies (o això és el que em sembla)...
Y si el miedo
Si sientes miedo, miedo a confiar, si no entregas nunca llegaràs,
tanto miedo se apoderarà, de tu cuerpo y te encerraràs,
Y si el miedo, me coge y me mata,
Y si el miedo, me arrastra hasta el sitio que no quiero estar,
Y si el miedo, me engancha, solo te pido que nunca me dejes de hablar,
Y si el miedo, me gana este pulso,
Y si el miedo, me invita a mi solo a jugar,
Y si el miedo, me pide mi cuerpo le doy la espalda y le digo, no quiero jugar, no quiero jugar, ya no quiero jugar, no quiero jugaaaaaaaaar!!
Si sientes miedo, miedo a ser real, a enfrentar-te a la realidad, mucho miedo és un mal final, de tu vida de tu liberta,
Y si el miedo me gana este pulso, y si el miedo...........
diumenge, 24 de maig del 2009
Estic atrapada en mi
Divendres 22 de Maig de 2009 va ser un dia d'aquells per recordar. Juntament amb dues amigues vam retrobar el sentiment de joventut que portem dins.
Eren dos quarts de vuit que arribaven a casa amb eufòria, neguit, entusiasme... Agafàvem el cotxe per dirigir-nos a l'auditori de Granollers. L'objectiu: concert de Gossos.
Al cotxe un greateast hits de cançons del grup (rera teu, pilar, corren, quan et sentis de marbre, tríada, tot és fosc, etc), per començar-nos a ambientar.
A les 21.00 surten a l'escenari i comença el gran repertori de cançons. Cançons noves, velles, dedicades, amb significat, amb sentiment... Al cap de dues hores (semblava que portessim 10 minuts i encara ens quedava corda per estona) de bona música els Gossos es despedien. Però no era un Adeu, sinó un arreveure (4 de Juliol a la Plaça Major de Vic).
De totes les cançons que van tocar no em quedo amb cap, em quedo amb totes. Però m'acomiado amb: SOLSTICI.
D'esquena a terra, mirant els punts de llum que es difuminen,
en la meva habitació, fa soroll la nevera, els cotxes fora reneguen
i una mutlitud de sons, s'apoderen de mi.
he tractat d'oblidar-me, del teu últim missatge, i que possiblement,
no et torni a veure mai, i no, no sé com puc sortir, ESTIC ATRAPAT EN MI,
i no tinc forces per mirar-te als ulls, necessito un llarg hivern,
per fondra'm en la neu, per dir en un llarg viatge, que em capturi un nou onatge,
lluny d'aquí, creuant, el mar dels desesperats, i què he perdut,
encara és al meu cap, em vaig deixar, vivint com un arreplegat, buscant el SOLSTICI.
Estic cardadíssim, i el meu veí no para de posar, una merda de cançó,
ser que és només l'inici, que sóc dalt d'un precipici, desfent els meus patrons,
reprogramant la situació, i no, no ser com puc sortir, ESTIC ATRAPAT EN MI,
i no tinc forces per mirar-te als ulls......
Eren dos quarts de vuit que arribaven a casa amb eufòria, neguit, entusiasme... Agafàvem el cotxe per dirigir-nos a l'auditori de Granollers. L'objectiu: concert de Gossos.
Al cotxe un greateast hits de cançons del grup (rera teu, pilar, corren, quan et sentis de marbre, tríada, tot és fosc, etc), per començar-nos a ambientar.
A les 21.00 surten a l'escenari i comença el gran repertori de cançons. Cançons noves, velles, dedicades, amb significat, amb sentiment... Al cap de dues hores (semblava que portessim 10 minuts i encara ens quedava corda per estona) de bona música els Gossos es despedien. Però no era un Adeu, sinó un arreveure (4 de Juliol a la Plaça Major de Vic).
De totes les cançons que van tocar no em quedo amb cap, em quedo amb totes. Però m'acomiado amb: SOLSTICI.
D'esquena a terra, mirant els punts de llum que es difuminen,
en la meva habitació, fa soroll la nevera, els cotxes fora reneguen
i una mutlitud de sons, s'apoderen de mi.
he tractat d'oblidar-me, del teu últim missatge, i que possiblement,
no et torni a veure mai, i no, no sé com puc sortir, ESTIC ATRAPAT EN MI,
i no tinc forces per mirar-te als ulls, necessito un llarg hivern,
per fondra'm en la neu, per dir en un llarg viatge, que em capturi un nou onatge,
lluny d'aquí, creuant, el mar dels desesperats, i què he perdut,
encara és al meu cap, em vaig deixar, vivint com un arreplegat, buscant el SOLSTICI.
Estic cardadíssim, i el meu veí no para de posar, una merda de cançó,
ser que és només l'inici, que sóc dalt d'un precipici, desfent els meus patrons,
reprogramant la situació, i no, no ser com puc sortir, ESTIC ATRAPAT EN MI,
i no tinc forces per mirar-te als ulls......
dijous, 14 de maig del 2009
Fer-se gran...
No s'acosta el meu aniversari ni molt menys (de fet, si que s'acosta més a prop o més lluny s'acosta també el de l'altra any), però petites coses et fan adonar que et fas gran, o que potser simplement canvies.
Fa poc més d'un mes va nèixer la meva neboda (la Bruna), què dir d'ella? Un angelet, un somni fet realitat, un niu de felicitat, un pou de sorpreses, incertesa, felicitat, neguit, curiositat....
La última en nèixer de casa vaig ser jo (i no fa pas poc precisament) fa 22 d'anys, quasi 23. Sovint em recorden que era molt petita, el meu germà em canviava els bolquers, la meva germana no m'hi volia amb les seves amigues (li feia "nosa"), o que no se'n recorden de mi (quan vaig pesar, quan feia, quan vaig començar a fer els primers passos... és el que té ser la tercera després de molts anys d'haver vingut el primer).
A l'escola cada dia els menuts em fan adonar del moment en que viuen, viuen el present sense gaire preocupació pel futur (bé si, jugarem, anirem al pati, cantaràs aquella cançó dels pops...). Avui cosiem i un dels petits em deia fem com les iaies, però elles tenen la pell arrugada. i he pensat, jo em faig gran però no sóc vella, però per a ells si (la típica pregunta com es diu el teu home? o .... com es diu la teva filla?. Llavors surts al carrer i per sorpresa trobes una nena que havies tingut a la llar d'infants, quin curs fa? P-5, té 5 anys jo l'havia tingut amb dos anys. i la teva paral·lela et diu jo a tu et podria haver fet classe...
Doncs potser si que m'estic fent gran i aquesta menuda que fa P-5 d'aquí a uns anys serà la meva paral·lela. De moment, per si les mosques faré com ells, viure el present. Tenint present que per llei de vida, em faré gran.
M'han condemnat a fer-me gran,
dues llàgrimes no fan un fracassat,
si vols volar, salta primer el barranc,
jugant com nens tota l'estona,
vols vindre amb mi?
I amb un cop de sort no ens caldrà tornar....
Dins d'un volcà, no hi ha temps real,
imaginant caminarem damunt les ones,
el vent t'acaronarà,
ens escaparem quedem el més enllà,
HO ACONSEGUIRÀS....
Fa poc més d'un mes va nèixer la meva neboda (la Bruna), què dir d'ella? Un angelet, un somni fet realitat, un niu de felicitat, un pou de sorpreses, incertesa, felicitat, neguit, curiositat....
La última en nèixer de casa vaig ser jo (i no fa pas poc precisament) fa 22 d'anys, quasi 23. Sovint em recorden que era molt petita, el meu germà em canviava els bolquers, la meva germana no m'hi volia amb les seves amigues (li feia "nosa"), o que no se'n recorden de mi (quan vaig pesar, quan feia, quan vaig començar a fer els primers passos... és el que té ser la tercera després de molts anys d'haver vingut el primer).
A l'escola cada dia els menuts em fan adonar del moment en que viuen, viuen el present sense gaire preocupació pel futur (bé si, jugarem, anirem al pati, cantaràs aquella cançó dels pops...). Avui cosiem i un dels petits em deia fem com les iaies, però elles tenen la pell arrugada. i he pensat, jo em faig gran però no sóc vella, però per a ells si (la típica pregunta com es diu el teu home? o .... com es diu la teva filla?. Llavors surts al carrer i per sorpresa trobes una nena que havies tingut a la llar d'infants, quin curs fa? P-5, té 5 anys jo l'havia tingut amb dos anys. i la teva paral·lela et diu jo a tu et podria haver fet classe...
Doncs potser si que m'estic fent gran i aquesta menuda que fa P-5 d'aquí a uns anys serà la meva paral·lela. De moment, per si les mosques faré com ells, viure el present. Tenint present que per llei de vida, em faré gran.
M'han condemnat a fer-me gran,
dues llàgrimes no fan un fracassat,
si vols volar, salta primer el barranc,
jugant com nens tota l'estona,
vols vindre amb mi?
I amb un cop de sort no ens caldrà tornar....
Dins d'un volcà, no hi ha temps real,
imaginant caminarem damunt les ones,
el vent t'acaronarà,
ens escaparem quedem el més enllà,
HO ACONSEGUIRÀS....
diumenge, 3 de maig del 2009
Mallorca
Sovint et crees una imatge o un criteri d'un lloc/objecte/ persona sense haver-ho estat/vist/conegut....
Les "males" llengües o el boca a boca et pot portar, coses bones i coses no tant bones. Advertències, suggerències, recomanacions, indicacions... Et poden agradar o no, te les pots posar al cabàs o deixar-les estar.
Aquest cap de setmana he tret un munt de males paraules, advertències i males recomenacions de Mallorca. Diverses persones me n'havien parlat malament, "està molt massificat, és brut, no és gaire maco, és agoviant...". Per contra d'altres me n'havien parlat molt bé. La solució va ser anar-hi i posar-me al meu cabàs les meves opinions i no les dels demés.
A vegades coneixes objectes/persones/llocs en un mal moment/estat/mal estat d'ànim i és per això que sempre ens mereixem una segona oportunitat. Jo he tingut la sort de visitar Mallorca en "temporada baixa". Segurament si hi hagués anat a l'Agost no me n'hagués emportat tant bon gust de boca.
Però el que estic segura és que... hi tornaré (en temporada baixa).
Ses aigues de ses illes, ses aigues blanques....
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
