Estic atrapada en mi

Divendres 22 de Maig de 2009 va ser un dia d'aquells per recordar. Juntament amb dues amigues vam retrobar el sentiment de joventut que portem dins.

Eren dos quarts de vuit que arribaven a casa amb eufòria, neguit, entusiasme... Agafàvem el cotxe per dirigir-nos a l'auditori de Granollers. L'objectiu: concert de Gossos.
Al cotxe un greateast hits de cançons del grup (rera teu, pilar, corren, quan et sentis de marbre, tríada, tot és fosc, etc), per començar-nos a ambientar.

A les 21.00 surten a l'escenari i comença el gran repertori de cançons. Cançons noves, velles, dedicades, amb significat, amb sentiment... Al cap de dues hores (semblava que portessim 10 minuts i encara ens quedava corda per estona) de bona música els Gossos es despedien. Però no era un Adeu, sinó un arreveure (4 de Juliol a la Plaça Major de Vic).

De totes les cançons que van tocar no em quedo amb cap, em quedo amb totes. Però m'acomiado amb: SOLSTICI.

D'esquena a terra, mirant els punts de llum que es difuminen,
en la meva habitació, fa soroll la nevera, els cotxes fora reneguen
i una mutlitud de sons, s'apoderen de mi.
he tractat d'oblidar-me, del teu últim missatge, i que possiblement,
no et torni a veure mai, i no, no sé com puc sortir, ESTIC ATRAPAT EN MI,
i no tinc forces per mirar-te als ulls, necessito un llarg hivern,
per fondra'm en la neu, per dir en un llarg viatge, que em capturi un nou onatge,
lluny d'aquí, creuant, el mar dels desesperats, i què he perdut,
encara és al meu cap, em vaig deixar, vivint com un arreplegat, buscant el SOLSTICI.
Estic cardadíssim, i el meu veí no para de posar, una merda de cançó,
ser que és només l'inici, que sóc dalt d'un precipici, desfent els meus patrons,
reprogramant la situació, i no, no ser com puc sortir, ESTIC ATRAPAT EN MI,
i no tinc forces per mirar-te als ulls......

Fer-se gran...

No s'acosta el meu aniversari ni molt menys (de fet, si que s'acosta més a prop o més lluny s'acosta també el de l'altra any), però petites coses et fan adonar que et fas gran, o que potser simplement canvies.

Fa poc més d'un mes va nèixer la meva neboda (la Bruna), què dir d'ella? Un angelet, un somni fet realitat, un niu de felicitat, un pou de sorpreses, incertesa, felicitat, neguit, curiositat....

La última en nèixer de casa vaig ser jo (i no fa pas poc precisament) fa 22 d'anys, quasi 23. Sovint em recorden que era molt petita, el meu germà em canviava els bolquers, la meva germana no m'hi volia amb les seves amigues (li feia "nosa"), o que no se'n recorden de mi (quan vaig pesar, quan feia, quan vaig començar a fer els primers passos... és el que té ser la tercera després de molts anys d'haver vingut el primer).

A l'escola cada dia els menuts em fan adonar del moment en que viuen, viuen el present sense gaire preocupació pel futur (bé si, jugarem, anirem al pati, cantaràs aquella cançó dels pops...). Avui cosiem i un dels petits em deia fem com les iaies, però elles tenen la pell arrugada. i he pensat, jo em faig gran però no sóc vella, però per a ells si (la típica pregunta com es diu el teu home? o .... com es diu la teva filla?. Llavors surts al carrer i per sorpresa trobes una nena que havies tingut a la llar d'infants, quin curs fa? P-5, té 5 anys jo l'havia tingut amb dos anys. i la teva paral·lela et diu jo a tu et podria haver fet classe...

Doncs potser si que m'estic fent gran i aquesta menuda que fa P-5 d'aquí a uns anys serà la meva paral·lela. De moment, per si les mosques faré com ells, viure el present. Tenint present que per llei de vida, em faré gran.

M'han condemnat a fer-me gran,
dues llàgrimes no fan un fracassat,
si vols volar, salta primer el barranc,
jugant com nens tota l'estona,
vols vindre amb mi?

I amb un cop de sort no ens caldrà tornar....



Dins d'un volcà, no hi ha temps real,
imaginant caminarem damunt les ones,
el vent t'acaronarà,
ens escaparem quedem el més enllà,
HO ACONSEGUIRÀS....

Mallorca

Sovint et crees una imatge o un criteri d'un lloc/objecte/ persona sense haver-ho estat/vist/conegut....

Les "males" llengües o el boca a boca et pot portar, coses bones i coses no tant bones. Advertències, suggerències, recomanacions, indicacions... Et poden agradar o no, te les pots posar al cabàs o deixar-les estar.

Aquest cap de setmana he tret un munt de males paraules, advertències i males recomenacions de Mallorca. Diverses persones me n'havien parlat malament, "està molt massificat, és brut, no és gaire maco, és agoviant...". Per contra d'altres me n'havien parlat molt bé. La solució va ser anar-hi i posar-me al meu cabàs les meves opinions i no les dels demés.

A vegades coneixes objectes/persones/llocs en un mal moment/estat/mal estat d'ànim i és per això que sempre ens mereixem una segona oportunitat. Jo he tingut la sort de visitar Mallorca en "temporada baixa". Segurament si hi hagués anat a l'Agost no me n'hagués emportat tant bon gust de boca.

Però el que estic segura és que... hi tornaré (en temporada baixa).

Ses aigues de ses illes, ses aigues blanques....